Cavaliers impurs

En àrab, alemany, anglès i francès.

Antonia Baehr és coreògrafa, intèrpret i videoartista. Juntament amb els elements coreogràfics, Antonia Baerh està interessada en les regles i lleis que la societat (i, en particular, l’espai al teatre) li assigna als cossos per fer-los reconeixibles i comprensibles. És intèrpret, videoartista i artista visual i, com a coreògrafa, investiga la ficció de la performance de la vida quotidiana i la ficció del teatre, treballant els límits d’allò que ens defineix com a éssers humans, en els quals ens col·loca, mitjançant un voluptuós balancí, en una posició crítica. Està interessada en la relació entre éssers humans i animals, així com en els elements a l’espai representatiu. En la seva obra interactua amb, entre d’altres, Neo Hülker, Pauline Bouldry i Renate Lorenz, Andrea Neumann, Latifa Laâbissi, així com amb altres artistes a partir d’un interès en el canvi de rols: en cada projecte, cada artista és, de manera alternativa, amfitrió o convidat. Recentment, s’ha dedicat al desenvolupament de duets col·laboratius. Baehr també és productora de l’encantador de cavalls i ballarí Werner Hirsch, del músic i coreògraf Henri Fleur, així com de l’exmarit d’Ida Wilde i compositor/intèrpret Henry Wilde.

Latifa Laâbissi és coreògrafa i intèrpret. A través de la barreja de gèneres i la redefinició de formats, les creacions de Latifa Laâbissi porten a escena múltiples elements normalment localitzats fora d’ella mateixa o fora del seu àmbit, que canalitzen diferents figures i veus. La posada en escena d’aquestes veus i del rostre com a vehicle per a estats minoritaris es vincula amb les parts de dansa del seu treball a Self portrait camouflage (2006) i Loredreamsong (2010). Com a continuació del seu estudi temàtic sobre arxius, crea Écran somnambule i La part du rite (2012), inspirant-se en danses alemanyes dels anys vint. Amb Pourvu qu’on ait l’ivresse (2016), en coautoria amb l’escenògrafa Nadia Lauro, crea visions, paisatges i imatges en les quals es combina l’excés, la monstruositat, la bellesa, l’atzar, la comicitat i la por. Des de 2011, Latifa Laâbissi és directora artística del festival i programa artístic i pedagògic Extension Sauvage a la Bretanya rural. El 2016 es va publicar una monografia sobre el total de la seva obra a les editorials Les Laboratoires d’Aubervilliers” i Les Presses du Réel. El 2018 va crear la performance Consul et Meshie juntament amb Antonia Baehr. El 2019 va col·laborar en el vídeo Moving Backwards de Pauline Bouldry i Renate Lorenz, presentat al Pavelló Suís de la 58ª Biennal de Venècia. Aquell mateix any, la seva peça White Dog es va mostrar en festivals europeus (Marsella, Tanz im August – Berlín, Automne à Paris, festival TNB Rennes), abans de realitzar una gira francesa i internacional. La creació Ghost Party (part I) (2021) és una performance-duet amb la videoartista neerlandesa Manon de Boer, que forma un conjunt amb la peça Ghost Party (part II). Ambdues peces s’han exposat al FRAC Bretagne. Paral·lelament, Latifa Laâbissi signa amb el coreògraf brasiler Marcelo Evelin la peça La nuit tombe quand elle veut, una festa amb una durada pràcticament d’una nit sencera creada per a la tardor de 2021 al Festival TNB de Rennes. El 2022, va crear Fugitive Archives, una peça grupal per al CCN Ballet de Lorraine.

Nadia Lauro és escenògrafa. Com a artista visual i escenògrafa, Nadia Lauro ha desenvolupat la seva feina durant les últimes dècades en diferents contextos (espais escènics, arquitectura del paisatge, museus). Ha concebut escenografies, entorns i instal·lacions visuals amb una gran potència dramatúrgica, generant així noves formes de veure i ser en comú. Nadia Lauro ha col·laborat amb els següents coreògrafs internacionals i intèrprets: Vera Mantero, Benoit Lachambre, Emmanuelle Huynh, Fanny de Chaillé, Alain Buffard, Antonija Livingstone, Latifa Laâbissi, Jonathan Capdevielle, Laeticia Dosh i Jennifer Lacey, amb qui ha creat nombrosos projectes. Les Presses du Rée” ha publicat Jennifer Lacey & Nadia Lauro – Dispositifs chorégraphiques, d’Alexandra Baudelot. Ha rebut un premi Bessie (New York Dance and Performance Award) per la seva instal·lació visual $Shot (Lacey/Lauro/Parkins/Cornell). El 1998, va fundar Squash Cake Bureau amb l’arquitecta Laurence Cremel per desenvolupar projectes de disseny paisatgístic i mobiliari urbà. També realitza treballs de disseny per a concerts (Cocorosie, Gaspard Yurkévitch, Dani Siciliano). Ha desenvolupat entorns guionitzats en museus, teatres i galeries d’art a Europa, Japó i Corea. Per a la quarta edició del Nouveau Festival al Centre Pompidou, va presentar La Clairière (Fanny de Chaillé/Nadia Lauro), un entorn visual immersiu dissenyat per escoltar.

El duet Cavaliers Impurs és un cabaret, un collage d’actes que desafien els gèneres i s’encadren en una caixa de cartó oberta gegant. La peça celebra l’art de la dansa, les versions cover, l’espectacle drag i integra la dansa menopàusica i l’art performatiu asistèmàtic. En cada número, les dues intèrprets canalitzen un ventall de personalitats venerables que apareixen per poblar l’escena.

Després de Consul and Meshie, una performance completament inclasificable que juga amb la mirada del públic, Latifa Laâbissi i Antonia Baehr creen un nou duet. Cavaliers Impurs és una sèrie de seqüències eclèctiques enllaçades per un fil conductor que és impur, híbrid: un collage. Dos cossos de formes i mides diferents, dues destil·lacions d’imatges i referències, són posats en el seu límit físic i d’intensitat vocal. Mitjançant la barreja dels seus respectius vocabularis: la seva relació amb l’expressió facial, el drag i el registre, van teixint els seus dos universos a través de seqüències que fan esclatar els nostres codis coreogràfics i desdibuixen els seus límits.

A mig camí entre caseta de conte de fades i un objecte de disseny; una arquitectura efímera: la caixa de cartó gegant de l’escenògrafa Nadia Lauro és, al mateix temps, refugi, bloc de construcció, plataforma o podi des del qual s’assemblen i s’amaguen les figures invocades a l’espai. Com a testimonis d’una cultura fragmentada, els seus cossos examinen els residus, reorganicen postures, degusten símbols, canten himnes sabotats i distorsionen afirmacions. Són amazones en un apocalipsi joiós, a màxima velocitat en les seves muntures immaterials, li donen la volta a la disciplina de la performance i es deixen habitar per una multitud de personatges venerables, respectats i vulnerables, convertint-se en ballarines del ventre, en festaires minimalistes, en amfitriones de cabaret, en un duet còmic amb Laurel i Hardy, en un grup de punk sense guitarres, en domadores de cowboys; en topògrafes del cos i anatomistes de l’impur…

– Gilles Amalvi (traduït per Dan Belasco-Rogers)

Concepte i performance: Antonia Baehr i Latifa Laâbissi / Música i disseny de so: Carola Caggiano / Concepte i realització de la instal·lació visual: Nadia Lauro / Realització de la instal·lació visual: Marie Maresca i Charlotte Wallet / Disseny de llums: Eduardo Abdala / Entrenament vocal: Dalila Khatir / Figures: Antonia Baehr, Latifa Laâbissi i Nadia Lauro / Becaris: Esteban Capron, Suet Wa Tam i Johan Boyer / Producció: Alexandra Wellensiek (producció de maquillatge), Fanny Virelizier i Marie Cherfils (Figure Project) / Coproducció: HAU Hebbel am Ufer, Berlín (Alemanya) / Le TNB – Centre européen théâtral et chorégraphique, Rennes (França) / National choreographic center of Caen in Normandy, en el marc de “Accueil-studio” / Ministry of Culture and Communication (França) / Festival d’Automne, París (França) / Fonds Transfabrik, fons germanofrancès per a les arts performatives (Alemanya/França).

Amb suport econòmic de Hauptstadtkulturfonds Berlin, el Departament del Senat per a la Cultura i la Comunitat (Berlín) i el Ministeri de Cultura francès, DRAC Brittany. Amb suport de la Ménagerie de Verre, París, com a part del Studiolab & Theaterhaus Berlin.

Segons:

“The World of Gilbert and George”, pel·lícula produïda per Philip Haas, dirigida per i amb l’aparició de Gilbert & George, guió per Gilbert & George (1980)

“Dancefloor”, cançó de Brigitte Fontaine i Grace Jones (2011)

“I Love My Little Rooster”, cançó tradicional americana, interpretada per Almeda Riddle (1960)

“Kavaliere”, cançó per “Die Tödliche Doris”, lletres per Wolfgang Müller, composició per Nikolaus Utermöhlen i Wolfgang Müller (1982)

“Einstein on the Beach: Knee Play 1”, òpera en quatre actes per Philip Glass, Llibret per Robert Wilson i Philip Glass (1976)

“Two Men Dancing”, fotografia per Robert Mapplethorpe (1984/1990)

Música addicional:

“Hob Eih”, per Oum Kalthoum

“Mourir sur scène”, per Dalida

“Trakatá”, per Ptazeta, Farina

Agraïments: Wolfgang Müller, Yves-Noël Genod, Bettina Knaup, Maja Zimmermann, Dan Belasco-Rogers, Javier Blanco Núñez, Gilles Amalvi